Els oblits de l'avi
L’avi ho està oblidant tot a poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que és una malaltia, i que no es cura. Fa anys que la té i es medica per frenar-la, perquè el que sí que es pot és fer-la més lenta, però així i tot van decidir que era millor que vinguessin a viure amb nosaltres a Barcelona, perquè l’àvia sola no se’n surt amb tot.
–Però jo no li he notat res.
–Millor, rei.
–No, vull dir que no està tan malament. Està com sempre. Està com sempre!
El pare m’ha escoltat assegut a la punta del llit mentre jo cridava i rondinava i li deia que s’equivocava, que tots s’equivocaven, que l’avi estava bé.
Quan he callat, m’ha dit que al principi els oblits són petits i gairebé no es noten, però que a poc a poc van empitjorant fins que arribarà un dia que no recordarà gairebé res, i que també per això ha vingut ara i no més endavant a viure amb nosaltres, perquè aprofitem tots al màxim el que li queda abans no ho oblidi tot.
Gris, amb els ulls de vidre i el pit ple de ràbia m’he llançat als braços del pare no sé si per pegar-li o per abraçar-lo, però ell m’ha agafat fort i no m’ha deixat anar fins al cap de molta estona.
–Jan, fill, sé que costa de pair. Si no t’ho hem dit abans, és perquè fins ara no ho has volgut saber.
I ara ja no puc deixar de saber-ho. Els oblits de l’avi tenen nom de malaltia.
