1.1. Del llatí a les llengües romàniques

El llatí col·loquial, el que es parlava en l'entorn familiar, quotidià, al carrer, a l'exèrcit, etc., va evolucionar de manera molt diferent del llatí culte, que es va mantenir sense gaires canvis. El llatí culte i el llatí col·loquial, parlat per tota la població, tot i ser la mateixa llengua mantenien grans diferències motivades per l'allunyament geogràfic, per l'estatus social dels romans que s'instal·laven en un territori, per la llengua que abans es parlava en aquell territori, etc.

Aquestes «petites» diferències entre el llatí d'una i altra zona van anar augmentant al llarg del temps, sobretot quan l'Imperi romà es va desestructurar i es va dividir en molts territoris independents. Aquests ter­ritoris van ser colonitzats per molts i diversos pobles bàrbars que van aportar algunes influències de la seva llengua. És per aquest motiu que la desaparició i transformació del llatí és diferent en funció de les zones i de la seva història.

Podríem dir que la influència del llatí en els territoris de l'Imperi romà té diferents graus:

1. En algunes zones va desaparèixer totalment sense deixar empremtes lingüístiques destacades: el nord de l'Àfrica, leszones de l'Orient Pròxim, etc.

2. En altres zones va desaparèixer deixant evidents trets lingüístics, tals com estructures gramaticals, mots, etc.: és el cas d'algunes llengües europees que han anat per camins diferents del llatí, com ara l'alemany o l'anglès.

3. En altres zones el llatí no ha desaparegut, sinó que s'ha transformat en altres llengües, les llengües romàniques. Les actuals llengües romàniques són: el català, el castellà, el francès, l'italià, l'occità, el gallec, el portuguès, el romanès, el sard i el retoromànic (romanx).

Totes aquestes llengües romàniques es consideren germanes, ja que provenen d'una llengua mare comuna, el llatí. Entre elles hi ha moltes semblances, com és el cas d'aquests mots, que serveixen d'exemple:

Totes les llengües romàniques s'ubiquen principalment al continent europeu, però no són les úniques llengües parlades a Europa, ja que al costat d'aquestes existeixen llengües com l'anglès, l'alemany, el macedoni, el rus, l'hongarès o el basc, i així fins a una setantena.

Aquesta diversitat lingüística suposa una gran riquesa cultural que cal preservar i difondre. Per aquest motiu diverses organitzacions i també la pròpia Unió Europea treballen per saber exactament la situació de les llengües europees i preservar aquelles que disposen de menys parlants.

1.2. Naixement, vida i mort de les llengües

L'evolució de la llengua llatina, que comença amb el seu naixement a partir de l'indoeuropeu, la seva expansió per molts territoris i la seva mort a través de la transformació a les llengües romàniques, no és un procés exclusiu del llatí, sinó que ha succeït i succeeix en moltes altres llengües.

Totes les llengües, sense excepció, canvien, i aquests canvis lingüístics comporten el naixement i la mort natural de les llengües. Es diu que al món existeixen més de 5.000 llengües i que cada setmana en moren dues, és a dir, deixen de tenir parlants. En general, quan parlem de mort de les llengües ens referim a la substitució lingüística, és a dir, al procés d'abandonament de la pròpia llengua per part d'una comunitat lingüística

Però per què s'abandona una llengua o bé se substitueix per una altra? La resposta és complexa, ja que hi intervenen molts factors: la condició de l'individu que la parla (sexe, edat, classe social, origen...), l'existència de bilingüisme (pas decisiu per a la substitució), la pèrdua de funcions i de prestigi de la llengua, l'escolarització, i molts altres factors.
També es pot donar el cas que una llengua desaparegui amb l'extermini de poblacions senceres, a causa de fenòmens naturals o, malauradament, per un conflicte bèl·lic.
Sigui com sigui, hem de tenir present que totes les llengües actuals desapareixeran d'una manera o d'una altra com ho han fet totes les anteriors. Es tracta d'un fet natural.

1.3. L'alfabet llatí

1.4. La pronúncia del llatí

Les 23 lletres de l'alfabet llatí es pronuncien gairebé totes com en català, amb alguna petita diferència que ara et presentem:

El sistema vocàlic del llatí està compost de les 5 vocals (a, e, i, o, u), més la y, que prové del grec. En llatí no hi ha vocals obertes, així com tampoc es pronuncia la vocal neutra.

En la grafia llatina no existeix l'accent gràfic. Per tant, no hi ha normes d'accentuació. A l'hora de llegir un text has de tenir en compte que les paraules de dues síl·labes són planes i que no existeixen mots aguts.

Fixa't en la manera com pronuncia les paraules d'aquests textos el teu professor o professora.
Després, fes pràctica i fixa't en la pronunciació de les consonants que t'hem indicat en la pàgina anterior.

2.1. Les vies romanes

Avui dia tothom parla de les vies de comunicació, les autopistes, les autovies i les carreteres. Però cal recordar que els romans van ser la primera civilització que va projectar una extensa xarxa de vies de comunicació.

Els romans van tenir la necessitat de construir carreteres en el moment en què es van expandir fora de la ciutat. Així, el desenvolupament de la xarxa de vies romanes va tenir lloc al mateix ritme que el creixement de l'Imperi romà. Per tant, les primeres vies es van construir per unir els diversos pobles de la regió del Laci amb Roma, i seguidament, es van ampliar per donar accés a qualsevol punt de la península Itàlica.

Quan els romans van colonitzar les diverses províncies de l'Imperi, algunes molt allunyades de Roma, com hem vist en el tema anterior, van fer-hi arribar també unes bones vies que facilitaven, així, el control de tot l'Imperi.

Certament, la primera finalitat de la construcció de les vies va ser controlar tots els territoris romans, poder arribar amb certa facilitat a qualsevol punt de l'Imperi per tal de sufocar una possible revolta o conflicte. Evidentment, un cop construïdes també van servir per facilitar el comerç i la comunicació entre les ciutats de les províncies.

Igual com passa a casa nostra, no totes les carreteres eren iguals. Si bé ara parlem d'autopistes, carreteres comarcals o camins de munta­nya, en l'època romana hi havia també diferents tipus de vies. Des­ta­quem les següents:

Via: camí força ample per a carros.
Iter: camí per anar a peu, amb un animal de càrrega o amb llitera.
Actus: camí per a un sol vehicle o animal de càrrega.
Semita: camí petit.

La construcció

Avui dia, quan es decideix construir una carretera, un equip d'engi­nyers estudia els possibles traçats, els impactes socials i ambientals sobre el territori i, finalment, es decideix el lloc més idoni per on ha de passar. És una tasca planificada i estudiada.

Els romans, tot i no tenir el títol universitari d'enginyeria, es van adonar que per construir una via calia buscar el traçat millor i més fàcil. En principi, dibuixaven el recorregut en línia recta, l'opció més senzilla, però aquesta es desviava quan el terreny així ho exigia. Un cop decidit el traçat, ja es podia començar la construcció, que normalment feia l'exèrcit perquè coneixia pam a pam tot el territori romà. Per fer-ho, se seguien els passos que pots observar en aquest dibuix:

1. Delimitaven l'amplada de la via, fent dos solcs que recobrien amb dues fileres de pedres.

2. Excavaven un canal entre les dues fileres de pedres i posaven una primera capa de pedres.

3. Posaven una altra capa de sorra o de grava.

4. Recobrien aquestes capes amb pedres triturades o bé amb lloses de pedra.

 

 

Totes aquestes capes sumaven un gruix d'aproximadament un metre, i aquesta és una de les causes que ha fomentat la bona conservació d'algunes vies romanes

Les principals vies de l'Imperi romà

La famosa frase «Tots els camins porten a Roma» es deu al fet que la majoria de vies romanes unien un punt qualsevol de l'Imperi romà amb la ciutat de Roma. Així, Roma esdevé el punt zero d'aquesta xarxa, que va arribar a tenir uns 85.000 quilòmetres.

Cada via tenia un nom, que corresponia al del prohom (cònsol, procònsol...) que l'havia fet construir, i aquest nom podia canviar quan la via era reconstruïda al cap d'un temps. Així, la via Appia deu el seu nom a Appius Claudius Caecus, la via Aurèlia a Caius Aurelius Cotta, i així totes les altres.

El nom de la via més la distància recorreguda, o bé la que calia recórrer, eren informacions que els viatgers trobaven en els mil·liaris, una mena de monòlits de pedra en forma cilíndrica d'uns 2 metres d'alçada.

 

A Roma hi havia el mil·liari daurat on hi havia escrites en milles les distàncies que separaven Roma de les principals ciutats del món romà.

Els desplaçaments es feien a peu, a cavall o bé en carro, per tant en distàncies grans es tardava uns quants dies per arribar al lloc desitjat. Per aquest motiu, al llarg de les vies es van instal·lar hostatgeries per menjar i passar la nit. Eren locals bastant mediocres, destartalats, on només s'aturaven aquelles persones que no tenien ni parents ni amics en alguna casa propera.

Una gran via: la via Augusta

De Roma sortia una via cap al nord anomenada via Aurèlia i en arribar a la Gàl·lia canviava el seu nom per via Domitia, que anava dels Alps fins als Pirineus. Als Pirineus començava la via Augusta, que va ser la calçada romana més llarga d'Hispània, amb una longitud de 1.500 quilòmetres, i que arribava fins a Cadis, vorejant la mar Mediterrània. D'aquesta manera es podia recórrer la distància de 2.725 quilòmetres que separava Roma i Cadis.

Havia rebut el nom de via Hercúlia o via Heràclea, i també camí d'Anníbal, però finalment, després que l'emperador August va ordenar la seva reconstrucció, se li va donar el nom de via Augusta.

Es va convertir així en la principal via d'Hispània, i va anar perdent la seva funció militar per assumir un destacat paper en les relacions comercials entre les principals ciutats de la Mediterrània.

L'elecció del traçat de les vies per part dels romans va ser tan encertat que gran part del seu recorregut ha estat utilitzat per les car-reteres actuals. Així la carretera N-340 i l'autopista del Medi­terrani (A-7, AP-7, A-70) segueixen gran part de l'itinerari de la via Au­gusta.

Una via secundària: la via del Capsacosta

La via Augusta tenia la funció d'unir de nord a sud la península Ibèrica, passant per algunes de les ciutats més importants d'Hispània. Però hi havia en aquest territori moltes altres ciutats i poblets que calia unir entre si i amb la via principal, per fer possible el poblament i el control econòmic i administratiu. Per aquest motiu es va fer necessari l'elevat nombre de vies secundàries existents.

Una d'aquestes vies és la que surt de Iuncaria (La Jonquera) i passa per Besalú, la vall de Bianya, fins al coll d'Ares; s'anomena via del Capsacosta, ja que el tram entre Sant Salvador de Bianya i Sant Pau de Segúries, que s'enfila per la muntanya del Capsacosta, és un dels més ben conservats de la península Ibèrica.

A causa del pendent de la muntanya, els enginyers romans van haver de construir el camí serpentejant, amb curts fragments rectes, sostinguts per sòlides plataformes i murs de contenció fets amb grans blocs de pedra.

 

Per quin motiu els romans van construir una via com la del Cap­sacosta, que per les dificultats del terreny va suposar una gran despesa? Sembla que la funció d'aquesta via no era comunicar establiments agrícoles, ja que la configuració de la comarca no era apta per a aquesta activitat. Tampoc no hi havia cap motiu militar, ja que no es tractava d'un lloc estratègic. Es creu que l'única funció era la comunicació amb unes mines de plata i ferro existents a l'actual Catalunya Nord.

2.2. Els ponts romans

Quan els constructors de les vies romanes, que procuraven anar en línia recta, es trobaven amb un riu o un barranc, havien de planificar la construcció d'un pont. Si es tractava d'un rierol, feien un gual amb fusta. Però si el riu era cabalós calia una bona construcció de pedra.

La construcció dels ponts

El primer que feien els enginyers romans era buscar el pas més conve-nient per fer el pont. Normalment buscaven el pas de riu més estret, amb menys fondària i amb un terreny més sòlid.

Un cop decidit exactament el traçat, es marcava el lloc on anirien els pilars i es començaven a fer els fonaments. Al principi els enginyers procuraven no col·locar cap pilar al mig del corrent del riu i preferien la construcció de ponts molt estrets i d'un sol arc. A mesura que van fer avenços amb les tècniques constructives, ja van aconseguir situar pilars al mig del riu, la qual cosa va permetre construir els ponts més esvelts i amb diversos arcs.

Després de fer els fonaments s'aixecaven els pilars amb grans contraforts. Els fusters feien els arcs que es recobrien de blocs de pedra i així s'acabava de construir el pont.

Sabies que…?

Per poder construir ponts i altres obres, els romans van haver d'inventar aparells que els ajudessin en la seva tasca. Així trobem que els enginyers i constructors romans ja coneixien les grues. Solien ser de fusta i funcionaven gràcies a una roda que diversos homes feien girar. D'aquesta manera podien pujar objectes pesants a la part més alta de la construcció.

 

 

Els principals ponts de l'Imperi romà

La major part de ponts romans han estat utilitzats al llarg de la història, han estat destruïts, reconstruïts i, moltes vegades, modificats en la seva estructura original. És per aquest motiu que no és fàcil trobar un pont romà amb les principals característiques constructives de l'època. Vegem-ne alguns exemples:

2.3. Altres obres d'enginyeria

La societat romana, sobretot la urbana, s'havia acostumat a un seguit de comoditats, com la de viatjar i comunicar-se fàcilment gràcies a les vies i als ponts, transportar tant per terra com per mar tot tipus de mercaderies i, també, poder utilitzar l'aigua a les seves ciutats. Van poder gaudir d'aquestes comoditats gràcies als seus invents i coneixements d'enginyeria que els va permetre la construcció d'aqüeductes i fars.

Els aqüeductes

Els romans, que consideraven l'aigua com un bé imprescindible per a les seves ciutats, van portar a terme una obra pública que permetia transportar l'aigua des de les fonts on brolla fins a les ciutats.

Els aqüeductes consistien en un canal cobert fet de pedra, per on passava l'aigua gràcies a un pendent moderat. Aquest canal podia estar soterrat o bé anar arran de terra, però quan s'acostava a la ciutat, s'enlairava i adquiria l'aspecte que més el caracteritza: una filera d'arcades sobre les quals hi havia el canal per on passava l'aigua.

Els fars

3.1. Topònims d'origen llatí als Països Catalans

La necessitat de designar els llocs concrets amb noms propis sorgeix quan els pobles deixen de ser nòmades i s'estableixen de manera fixa en un lloc. Aquest fet va tenir lloc al Neolític i, per tant, la llista de topònims o noms geogràfics és llarga i diversa.

La ciència que estudia els noms propis de lloc en el sentit més ampli (noms de països, comarques, ciutats, pobles, rius, llacs... ) és la toponímia.

Pel que fa als topònims catalans, val a dir que molts d'ells provenen del llatí, fruit de la presència romana a casa nostra durant molts segles. Molts d'aquests topònims són descriptius, retraten el paisatge i el nom mateix ja ens dóna informació de com és o com era el lloc. Aquests topònims en serien un bon exemple:

– El riu Llobregat. El nom d'aquest riu que neix al Berguedà prové del llatí Rubricatus, pel color roig que les seves aigües tenen a causa d'arrossegar sediments terrossos d'una conca de conreus. En llatí, l'adjectiu rubeus vol dir ‘roig'.
– Planoles, poblet al municipi del Ripollès, deu el seu nom al mot llatí Planetiolles, ‘petites planes'. Planoles és un poble situat en un replà de pastures, enmig d'altes muntanyes.
– El Port de la Selva, a l'Alt Empordà, és un dels pocs ports orientat a ponent, en una costa abrupta i amb vegetació forestal. En llatí, el mot silva vol dir precisament ‘selva, forest'.
– Ogassa, al Ripollès, prové del mot llatí aqua i és que en aquest indret hi conflueixen tres rieres.
– Coll de Nargó, a l'Alt Urgell, prové del llatí collis, ‘turó'. Aquest poble es troba en un lloc elevat, damunt d'un turó.
– Banyoles, al Pla de l'Estany, prové de Baniolas, derivat del llatí balneus, ‘bany', per l'ús balneari que es feia de les aigües de l'estany. (Imatge A).
– Caldes de Montbui, municipi del Vallès Oriental, també prové del llatí aquae, ‘aigües'. En aquest poble hi ha unes fons d'aigües termals que s'utilitzen per a usos domèstics i també medicinals.
– Poboleda, al Priorat, deriva del llatí populeta, ‘pollancreda'. Els pollancres són arbres que es troben a la ribera dels riu que passa pel poble.
– La Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça, prové del llatí vallis bovinus ‘vall amb bestiar boví' i, efectivament, la ramaderia bovina és present en aquesta vall pirinenca.
– La Jonquera, a l'Alt Empordà, prové de Iuncaria, que significa ‘lloc ple de joncs'.
– Pedraforca, prové del llatí petra, ‘pedra' i d'un segon mot d'origen descriptiu que fa referència a la forma de forca de la muntanya. (Imatge B).

Hi ha alguns topònims catalans que deriven d'antropònims llatins (noms de persona), bàsicament de personatges que van influir notablement en el lloc que en va prendre el seu nom. Vegeu-ne uns quants exemples:

– Agullana, d'Aculius.
– Constantí, de Constantinus (probablement es refereix a l'emperador romà).
– Cornellà de Llobregat, de Cornelius.
– Llançà, de Lancius.
– Sarrià de Ter, de Sarrianus.
– Tortellà, deTortillius.
– Barcelona, Colonia Iulia Augusta Faventia Paterno Barcino.
– Tarragona, Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.
– Tortosa, Augusta Dertosa.

 

La toponímia catalana també consta de noms de lloc d'origen preromà localitzats bàsicament a les comarques pirinenques, on la romanització va ser menys intensa. Aquest grup de topònims són els d'origen més dubtós, ja que hi ha un gran desconeixement de les llengües que es parlaven a la península abans de l'arribada dels romans. En serien exemples Ordino (Andorra), Esterri d'Àneu o Espot (Pallars Sobirà) o Urtx (Cer­danya).

També hi ha un grup de topònims, en aquest cas posteriors a la romanització, que provenen de l'àrab, generats entre els segles viii i xii, sobretot al sud de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Ho són Calaf, a l'Anoia; el Garraf (nom de muntanya i de comarca); Aitona, al Segrià, que deriva de l'àrab zäituna, ‘oliva'.

Un altre grup de topònims deriven del germànic, en molts casos, a partir d'antropònims. Seria el cas de Viladrau, Campdevànol o Castellolí.

3.2. Topònims d'origen llatí a Hispània

Els romans, però, no només van romanitzar Catalunya, sinó que van conquerir tota la península creant un munt d'assentaments romans a Hispània, molts dels quals porten un nom relacionat amb els governants més rellevants de l'època: Juli Cèsar i Octavi August.

Altres ciutats porten noms de divinitats com Dènia, que prové de Dianium per la deessa Diana. El nom d'altres localitats de la península prové de mots comuns referits a les característiques del paisatge. Així, Finisterre, el nom del cap que es troba a Galícia i que, en consonància amb les seves característiques, prové dels mots llatins Finis terrae.

A continuació et donen alguns noms més dels principals assentaments de l'època romana i el nom de la ciutat actual:

Illici → Elx	Palantia → Palència
Brigantium → la Corunya	Malaca → Màlaga
LegioVII Gemina → Lleó	Calagurris → Calahorra
Olisipo → Lisboa	Lucentum → Alacant
Gades → Cadis	Cartago Nova → Cartagena
Corduba → Còrdova	Pompaelo → Pamplona
Segobriga → Segòvia	Valentia → València
Toletum → Toledo	Osca → Osca

 

3.3. Topònims d'origen llatí a Europa i al nord d'Àfrica

En l'època imperial, el territori romà va arribar a la seva màxima extensió: els romans eren els amos d'un gran imperi (per fer-nos a la idea equivaldria a la meitat de la Xina actual). És fàcil, doncs, trobar topònims d'origen llatí en tots aquests territoris romanitzats.

Recordem que Juli Cèsar va conquerir les Gàl·lies (les actuals França i Bèlgica) que van ser incorporades a Roma com a províncies al segle i aC. En aquests països trobem assentaments romans com Arelate (Arles), Nemausus (Nimes), Lugdunum (Lió). La capital de França, París, es deia Lutetia.

Durant l'època romana, l'actual territori de la Catalunya Nord formava part de la Gàl·lia Narbonense, una zona profundament romanitzada que travessava la via Augusta i que unia la península Itàlica amb Hispània. Hi destaca el poblat d'Illiberis que ha donat nom a l'actual Elna.

La conquesta de Britània (l'actual Gran Bretanya) es va consolidar al segle i dC. La presència romana en aquest lloc va ser important i per evitar possibles atacs dels celtes, l'emperador Adrià va fer cons-truir el mur d'Adrià (Hadrian Wall). Encara que no sigui un topò-nim pròpiament dit, creiem necessari parlar del mot wall (‘paret, mur'), ja que prové del llatí vallum, nom que es donava a la trinxera de protecció que envoltava els campaments romans. D'aquest mot en deriva també el d'una ciutat, Wall.

Un grup ben curiós és el derivat de l'anglès ceaster i caester, provinent del llatí castra, que significa ‘campament fortificat'. Moltes ciutats angleses van ser antics campaments romans. És el cas de Caistor, Castor, Little Chester i Chester. En altres casos s'incorpora el nom del riu de la rodalia; com, per exemple, Frochester (riu Froma), Ribchester (riu Ribble), Alchester (riu Alne)... I podríem continuar la llista amb topònims com Manchester, Gloucester, Lancaster, Rochester...

A vegades, les colònies esdevenien tan sòlides que tenien una infraestructura molt complexa. És el cas d'Aquae Sulis, l'actual ciutat de Bath, que va ser un assentament romà molt pròsper a causa de les seves fonts termals. Fins no fa gaire Bath, alimentada encara per conduccions romanes, era un centre de salut.

Un altre tipus de colònia eren els vicus, petits nuclis rurals d'explotació agrícola. Aquest mot llatí forma part d'alguns noms de ciutats actuals com Wickham, Wigton i Prestwich.

El nom de la capital anglesa, Londres, prové del llatí Londinium, fundada pels romans, que la van utilitzar com a port al voltant del riu Tàmesis.

Pel que fa als pobles germànics, van oferir una gran resistència, per la qual cosa, gran part de l'actual Alemanya va quedar al marge de la romanització. Amb tot, la ciutat més antiga d'Alemanya va ser fundada l'any 16 aC per August sota el nom d'Augusta Treverorum, l'actual Trèveris. Uns anys més tard van fundar la Colonia Claudia Ara Agrippinensium, l'actual ciutat de Colònia.

Al nord d'Àfrica cal esmentar Tingis (Tànger), capital d'aquesta província romana; Ceuta, que en aquella època s'anomenava Septem Frates, referint-se als set turons que formaven la seva orografia, i Melilla, el nom romà de la qual era Flàvia.

El mar que comunicava les terres del sud d'Europa amb el nord d'Àfrica era i és el Mediterrani, un mar entre terres, tal com indica el seu nom format per medi- (del llatí medius, ‘mig') i -terrani (de terra, ‘terra').

3.4. Els gentilicis

Els gentilicis són els noms amb què designem les persones i els objectes amb relació al nom de procedència. Solen formar-se a partir del topònim cor­responent. En molts casos tenim gentilicis amb més d'una arrel, una de les quals sovint és culta i procedent del nom del topònim en llatí. Fixa't en aquests exemples:

Els clàssics van imaginar moltes històries d'amor de tota mena entre els déus i els homes. N'hi havia que acabaven bé; altres, no tant, i algunes eren somnis inabastables. Aquí en teniu una petita mostra.

4.1. Píram i Tisbe

Píram i Tisbe vivien a Babilònia, en dues cases contigües. Van enamorar-se bojament, però els seus pares s'oposaven a aquesta relació. Un dia van decidir trobar-se al sepulcre del rei Ninus, sota un arbre que hi feia ombra. Primer va arribar Tisbe, però va trobar-se amb una lleona. La noia es va espantar i en la seva fugida va perdre el vel que portava i la lleona el va embrutar. Quan va arribar Píram i va veure el vel tacat i les petjades de la lleona, pensant el pitjor, es va treure la vida amb la seva espasa. Llavors va tornar Tisbe i quan va veure el cos sense vida de Píram, també es va llevar la vida. Van segellar, així, el seu amor amb unes morts inoportunes. La morera que feia ombra als cossos va donar a partir d'aquest moment fruits negres, de dol en record de la sang dels dos amants.

L'obra d'Andreas Nesselthaler reflecteix el moment en què Tisbe troba el seu estimat sense vida. Ella decideix morir també perquè, així, mai més no s'hagin de separar.

4.2. Filemó i Baucis

Júpiter i Mercuri van decidir posar a prova la Humanitat i, vestits de viatgers, van errar per tota la terra buscant hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que van arribar a Frígia i van trobar una caseta molt humil, amb el sostre de palla on vivien l'ancià Filemó i la seva muller, Baucis.

La vella parella va oferir als visitants tot el que tenien, que no era gran cosa. Van compartir taula amb ells i estaven, fins i tot, decidits a matar l'última oca que els quedava.

Els visitants, molt agraïts, van fer-los saber que eren déus i els van concedir un desig: els dos ancians van demanar de poder morir junts i estar un al costat de l'altre, tal com havien estat sempre en vida.

I així va ser, en el moment de la seva mort, Júpiter els va convertir en una alzina i en un til·ler que van créixer plegats.

Aquesta obra d'Adam Elsheimer immortalitza el moment en què els déus Júpiter i Mercuri reben l'hospitalitat de Filemó i Baucis, dos vellets que viuen humilment però que comparteixen amb els déus les poques coses que tenen.

Altres obres relacionades:
Filemó i Baucis, Nicolas-André Monsiau (gravat).
Filemó i Baucis, Rembrandt. National Gallery of Art, Washington D. C.

 

4.3. Eco i Narcís

Eco era una nimfa que parlava pels descosits. Quan la deessa Juno intentava espiar en secret les aventures amoroses de Júpiter, Eco xerrava i xerrava. Juno, enfurismada, la va fer callar i va disposar que la nimfa no pogués parlar si abans no li dirigien la paraula i que tot el que podria fer seria repetir les síl·labes finals del que havien dit els altres. Passat un temps, Eco es va enamorar de Narcís, que va rebutjar-la perquè la nimfa només sabia repetir les paraules que ell li deia. Desconsolada, es va recloure en una cova i es va anar consumint fins a quedar reduïda a una ombra. Només li va quedar la veu que feia eco.

Narcís continuava rebutjant l'amor de totes les nimfes fins que un dia va acostar-se a una font d'aigües cristal·lines i es va enamorar d'aquell noi que hi veia.

Narcís es va enamorar del noi de les aigües i cada vegada que estenia els braços per abraçar-lo, la imatge el corresponia; quan Narcís somreia, la imatge somreia també; però mai no podia tocar-lo. El jove va caure intentant tocar el seu reflex i allà on va morir va néixer una flor que porta el seu nom.

En aquesta obra de Waterhouse es pot veure com Narcís mira la seva imatge reflectida a les aigües de la font en presència d'Eco, que no pot deixar de mirar-lo.

Altres obres relacionades:
Narcís, Caravaggio. Galleria Nazionale d'Arte Antica, Roma.
La metamorfosi de Narcís, Dalí. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres.

 

4.4. Apol·lo i Dafne

El déu Apol·lo, tot i ser el símbol de la bellesa masculina, va tenir la dissort de ser rebutjat en assumptes d'amor. Dafne era una nimfa, filla del riu Peneu, de la qual el déu es va enamorar. Però no va ser un amor cor­respost. Sembla que Cupido, molest amb el déu perquè s'havia burlat de les seves fletxes, en va clavar una amb la punta d'or a Apol·lo, que es va enamorar bojament de la nimfa, i una altra a Dafne, amb la punta de plom, que la va tornar insensible a l'amor.

Apol·lo desitjava la noia apassionadament i no parava de perseguir-la, però la nimfa el defugia. Un dia, quan estava a punt d'atrapar-la, Dafne va demanar ajut al seu pare, que la va convertir en llorer. Apol·lo va haver de renunciar-hi, però a partir d'aquell moment sempre més va portar una corona de llorer.

En aquesta pintura, Tiepolo representa la metamorfosi de Dafne. Dels dits de la nimfa en neixen fulles de llorer davant la mirada d'Apol·lo, sorprès, perquè no acaba de creure's el que passa. Hi ha també la personificació del riu Peneu, pare de Dafne, a qui la nimfa havia demanat ajut. Com a motiu de decoració hi ha un amoret molt a prop de Dafne.

Altres obres relacionades:
Apol·lo i Dafne, J. W. Waterhouse. Col·lecció privada.
Apol·lo i Dafne, A. Pollaiuolo. National Gallery, Londres.
Apol·lo i Dafne, Bernini. Galleria Borghese, Roma.
Apol·lo perseguint Dafne, G. Tiepolo. National Gallery of Art, Washington D. C.

 

4.5. Pigmalió i Galatea

Conta la llegenda que Pigmalió era un antic rei de Xipre i també un escultor amb una gran sensibilitat. Superava en habilitat el mateix Dèdal, constructor del laberint de Creta. Mai va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d'estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecta que se'n va enamorar. La va anomenar Galatea i somniava fins i tot que l'estàtua cobrava vida. Venus, compadida, la va fer viure i li va concedir el do de la fertilitat, gràcies al qual van tenir una filla.

En aquesta obra de Gérôme podem veure Pigmalió en el seu estudi fent un petó a Galatea que ja s'ha transformat en una dona real, com es pot percebre pel color dels seus cabells. Al fons hi ha més escultures.

The Latin Language

» The Romance languages are found on the European continent. They are related because they all originated from a common language: Latin.

» The alphabet is one of mankind's most important inventions because it provides a simple way of writing everything that is said.

» The Cyrillic alphabet and the Greek alphabet are two other alphabets that currently exist on the European continent.

» We speak Latin because the Romans were here for a long time, many of the names we use for cities, towns, mountains, etc. come from Latin.

From the Classical World to the Present Day

» The main purpose of the Roman roads was to control the Roman territories. However, they also facilitated trade and communication between cities.

» The Via Augusta was rebuilt under the orders of Augustus. Before that, it was called Via Herculia.

» Aqueducts are covered channels built for spring-water to travel from its source to the city.

From the Gods

» Long before Shakespeare wrote Romeo and Juliet, classical mythology tells the story of two young lovers who died because their families were rivals. They were called Pyramus and Thisbe.

» Narcissus fell in love with his own reflection in the water. His love could not be reciprocated, so he died and transformed into a flower.

» Apollo wears a crown of laurel leaves on his head in honour of Daphne. He loved her but he could not make her love him.